El primer d’octubre del 2017 vam fer l’acte de desobediència civil col·lectiu més important de la nostra vida i quedarà gravat a les nostres retines i a la nostra ment per sempre més. La realitat viscuda, ningú no la podrà esborrar: l’ocupació dels col·legis electorals per garantir-ne l’obertura, els nervis per si arribarien les urnes i les paperetes i els qui feien guàrdia per alertar si les forces d’ocupació s’hi acostaven. Tampoc es podrà esborrar la indignació que sentíem amb les imatges que ens anaven arribant de la veritable cara de l’estat espanyol, que era la cara violenta, destructiva, imperialista i colonitzadora, lluny dels estàndards democràtics que pensàvem que, com a societat, havíem assolit.
El primer d’octubre no només vam votar: ens vam autodeterminar com a poble i vam ensenyar a tot el món la nostra maduresa democràtica mentre l’estat espanyol va mostrar sense enganys que viu ancorat en el segle passat. El que va fer possible aquell dia històric no van ser els despatxos ni els partits, sinó el poder popular autoorganitzat, la força col·lectiva del poble. Aquesta és la lliçó més valuosa de l’1-O: quan el poble esdevé subjecte actiu i s’organitza, és imparable.
L’actual govern de la Generalitat de Catalunya ens vol imposar un fals relat de normalitat, mentre el cop d’estat judicial continua actuant. En tenim nombrosos exemples recents: els represaliats del 23-S, a qui no es vol aplicar l’amnistia i els qui són a l’exili des de fa vuit anys. La mateixa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que imposa el 25% de castellà a les escoles, en un nou intent d’anorrear la nostra llengua arreu dels Països Catalans.
Els partits, subordinats al marc mental i polític espanyol, representen justament allò que és contrari a l’esperit de l’1-O. La regeneració democràtica no vindrà d’ells, sinó de la construcció d’estructures de poder popular directe, assembleari i transformador, eines de lluita que es nodreixen de l’ANC i de l’autoorganització del poble.
Cal trobar les eines necessàries perquè els partits polítics que encara s’autoanomenen independentistes es vegin obligats a tornar a situar la independència al centre de la seva acció. Per això, l’estratègia de l’ANC és clara i inajornable: exercir de contrapoder organitzat, persistent i incòmode, capaç d’arrossegar les institucions cap a la voluntat del poble. En aquest sentit, l’Assemblea Nacional de Catalunya ens com prometem a pressionar-les des del moviment civil organitzat, i comptem amb tots vosaltres per fer-ho. Des de l’Assemblea Nacional Catalana us convidem a continuar endavant, a fer sentir la vostra veu i a no malbaratar l’objectiu. Estem convençuts que, com a poble, tenim la força per fer-ho.
Som els amos del nostre destí i no hi renunciarem. La nostra tossuderia i la nostra resistència, demostrades durant més de tres-cents anys, en són la prova i alhora en són la clau.
Davant de la raó de la força d’un estat ancorat en el passat, continuarem responent amb la força de la raó i amb la desobediència col·lectiva, tants cops com faci falta, tal com vam fer fa vuit anys. En tenim més motius que mai.
Només la Independència ens farà lliures.
Visca la República Catalana dins dels Països Catalans!