La celebració de la reunió de presidents de comunitats autònomes a Barcelona, amb la participació del president de la Generalitat de Catalunya, és un nou escarni a la nostra nació. Mostra el lloc i el tracte que el règim monàrquic i la Constitució de 1978 atribueixen a Catalunya: una comunitat autònoma al mateix nivell que la Rioja, Cantàbria o Múrcia. La reducció de nació a regió no és un problema de protocol, sinó que té greus implicacions, de les quals n’esmentem tres:
1.- La reducció de Catalunya a la categoria de comunitat autònoma evidencia que continuem sent un país ocupat per dret de conquesta. Abans de l’ocupació borbònica, Catalunya tenia el mateix rang institucional que Portugal. Aquesta nació és un país independent perquè els portuguesos van guanyar les batalles de Castelo Rodrigo i Montes Claros (1665). Catalunya es troba reduïda a una de 17 comunitats autònomes perquè va perdre la guerra de 1714. La ignomínia s’agreuja amb la participació del president de la Generalitat en aquesta humiliació.
2.- En aquesta trobada s’abordarà el finançament de les comunitats autònomes a partir del principi que «la riquesa de Catalunya no és dels catalans, sinó de tots els espanyols» com va assegurar el president de Castilla la Mancha, assegut a la taula ben a prop de Salvador Illa. Amb el seu silenci sobre aquest argument d’Emiliano García Page, el president de la Generalitat legitima l’espoliació colonial espanyola de més de 22.000 milions anuals, que descapitalitza l’economia catalana, la força a un creixement de baixa qualitat i perjudica de manera especial les classes populars del nostre país perquè imposen la degradació de serveis públics essencials com el sistema de salut, l’ensenyament, les ajudes a la dependència, etc.
3.- La tradicional pluja de milions per a l’habitatge per part del govern espanyol es tornarà a repetir en l’aplec de presidents autonòmics. Es repetirà el resultat de les anteriors falses promeses: una situació de gravíssima emergència pels preus tant dels lloguers com de la compra de cases on viure. El model de creixement espanyol es fonamenta en la creació de llocs de treball precaris i mal pagats en els serveis i la construcció, que són coberts amb l’arribada de 500.000 persones cada any a l’Estat espanyol, 125.000 de les quals a Catalunya, que necessiten un habitatge assequible. El sistema econòmic espanyol és insostenible. Catalunya té una tradició industrial i unes institucions universitàries i de recerca que permetrien un desenvolupament de qualitat, si no patissin cada any l’espoliació fiscal de quasi el 10 % del seu PIB. Per moltes reunions autonòmiques que es facin, el president del Govern espanyol i els presidents autonòmics, que viuen gràcies a aquest robatori, no reconeixeran mai el dret dels catalans a disposar dels seus impostos, fruit del seu treball.
Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana