La campanya del referèndum va ser la més intensa de la restauració democràtica, i l’11 de setembre en va ser la gran festa de llançament. Més d’un milió de persones van omplir el centre de Barcelona i van emocionar-se amb un minut de silenci per les víctimes dels atemptats a Barcelona i Cambrils.
Amb l’anunci de la data i la pregunta del referèndum, les entitats es van mobilitzar massivament per fer saber al món que els catalans votaríem “encara que l’Estat espanyol no ho vulgui”, com va dir Pep Guardiola en un electritzant acte a Montjuïc.
L’Onze de setembre de 2016 va marcar l’inici d’una nova etapa amb la mobilització a cinc punts del territori (Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona) que mostrava al món país que bategava a punt per esdevenir un nou estat. És la Diada on ens vàrem sentir legitimats, després de les eleccions del 27-S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història.
Després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 i d’un procés de negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, en què les entitats sobiranistes com l’Assemblea vetllaven per l’entesa, el dissabte 9 de gener es va anunicar l’acord entre ambdues formacions. Aquest acord va fer que l’endemà, el diumenge 10 de gener (just un dia abans de la data límit legal per a elegir president) l’alcalde de Girona i diputat de Junts pel Sí, Carles Puigdemont i Casamajó, fos investit 130è president de la Generalitat en la primera votació. D’aquesta manera, Catalunya engegava el procés cap a la creació de la República Catalana.
El Parlament va aprovar la resolució dels grups parlamentaris Junts pel Sí i la CUP, a través de la qual la cambra catalana va declarar «l’inici del procés de creació de l’Estat català independent en forma de república». Un dels punts destacats del text aprovat era el que avisa que el Parlament i el procés de desconnexió democràtica no es podien supeditar a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol ni, en particular, del Tribunal Constitucional. La resolució també establia l’obertura d’un procés constituent «no subordinat» i detallava els temes amb què el futur Govern havia de complir només la legislació catalana.
Les forces amb un programa clarament independentista (Junts pel Sí i la CUP) van aconseguir, amb una participació històrica, la majoria absoluta en sumar setanta-dos diputats i un 48 % dels vots contra el 39 % dels vots obtinguts per partits clarament alineats amb el no a la independència. Aquest va ser un clar mandat democràtic per a iniciar el procés de construcció de la República Catalana.
Amb la Via Lliure a la República Catalana, una marea humana va omplir l’avinguda Meridiana fins a les portes del Parlament. La mobilització es va dividir en deu eixos relatius als valors sobre els quals s’havia de fomentar el nou país que calia construir, com la regeneració democràtica o l’equilibri territorial, i va convertir definitivament en plebiscitàries les eleccions del 27-S.
Jordi Sànchez va rellevar Carme Forcadell en la presidència de l’Assemblea en ser escollit pels membres del Secretariat després de la votació de les sòcies i socis, segons estipulen els estatuts de l’entitat.
2.305.290 persones van desafiar les amenaces i el discurs de la por de l’Estat espanyol i van participar democràticament en la consulta sobre la independència. Més d’un 80% van votar a favor d’un estat independent. El 9-N va esdevenir històric; però, malgrat tot, continuava mancant un mandat democràtic clar a favor de la independència. Davant la impossibilitat de dur a terme un referèndum pactat, només quedava la via de les eleccions plebiscitàries.