fbpx

Menys aplaudiments i més suport

La sectorial de Salut de l’Assemblea fa palesa la situació actual que viu el personal que treballa en l’àrea de la salut.

Tots coneixem la situació tan precària en què es treballa en els centres d’atenció primària, hospitals, centres de convalescència i residències, tant pel que fa a la dotació de personal i material, com econòmica. El treball és molt intens i els sous irrisoris, sobretot si es comparen amb els de països similars als nostres, un dels motius pel que molts dels nostres professionals marxen a treballar fora sovint.

Hem arribat a al límit durant la pandèmia aquest 2020. La intensitat de la feina, l’alt risc i la càrrega emocional ha estat enorme, diríem indescriptible. Encara ara, molts del professionals estan físicament esgotats, però sobretot emocionalment enfonsats. Quan parles amb ells se’ls omplen els ulls de llàgrimes i més d’un necessita suport psicològic específic.

La satisfacció de tirar endavant molts malalts no compensa la immensa tristesa de veure el patiment de moltes persones en una situació crítica i que ens va agafar per sorpresa a tots.

Sí, cada nit s’aplaudia des de balcons i carrers, i ha ajudat, però no és suficient. Fins i tot podríem dir que és quasi ofensiu veient com ha evolucionat la resposta d’una part de la societat. .

Les autoritats i, en concret els polítics, han donat sovint missatges confusos amb falta de transparència, en part pel fet que estaven desprevinguts per la magnitud de la pandèmia, però en part, també, per lluites de poder i per no escoltar els experts com calia.

I quina és la compensació que es dona als professionals? Doncs una petita paga ridícula, ofensiva i a més totalment desigual.

Molts pocs polítics han fet un gest generós de reduir els seus ingressos en favor, no només dels sanitaris, sinó d’una societat que està en una situació econòmica crítica.

Els professionals que treballen en l’àrea de Salut tenen una dignitat i una entrega que va lligada a la seva professionalitat i al fet que són cuidadors de tothom. Però, hi ha un límit, i cal posar-ho sobre la taula.

No es demana només compensació econòmica, sinó aconseguir els mitjans materials i de personal per no arribar a la saturació del dia a dia i, sobretot, a la del mes d’abril. No és qüestió d’una “propina” sinó de reconsiderar els salaris, d’un sou just per a tots els estaments, tal com ho han plantejat altres països, com França.

On vivim? On és la solidaritat i l’interès per la ciutadania de què tan s’omplen la boca els polítics? Menys aplaudiments i més suport.

Descàrregues