La Sectorial de Psicologia de l’Assemblea ha realitzat una valoració sobre l’impacte psicològic que suposa el tancament a la presó, agreujat per una privació de llibertat decretada injustament, com és el cas flagrant de les preses i presos polítics catalans, condemnats a llargues penes de presó després del referèndum de l’1-O de 2017.
La llibertat és un dret fonamental que cal preservar. Com anuncia l’article 9 de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Ningú no té dret, arbitràriament, a detenir-nos, a mantenir-nos a la presó ni a expulsar-nos del país on vivim». La privació de la llibertat només pot ser decretada legalment per l’autoritat judicial competent, i motivada per una posició de màxim rigor, objectivitat i proporcionalitat dins el marc legislatiu vigent.
No hi pot haver politització de la justícia en les resolucions judicials. Es necessita la màxima objectivitat i garantia, tenint en compte que en alguns casos pot haver-hi una línia molt estreta entre la culpabilitat o l’absolució, en relació amb uns fets delictius. Recordem que, al llarg de la nostra història recent, hi ha hagut casos judicials on s’ha produït una interpretació errònia de la llei i s’han decretat resolucions de privació de llibertat injustes. A tall d’exemple tenim el cas del dirigent basc Arnaldo Otegi (errors en el procés judicial), o el cas de l’empresari i expresident del Barça Sandro Rosell (presó preventiva desproporcionada), dels nou integrants dels CDR (en llarga presó preventiva també desproporcionada), o el d‘Ibrahim i el de Charaf, dos nois detinguts durant les protestes per la sentència de l’1-O i que, finalment, han estat absolts després de passar més de vuit mesos a la presó.
Per aquests motius, els professionals de la psicologia ens mostrem preocupats pel que això comporta per a la persona que ho pateix. La primera pregunta que ens podem fer és: quin ha estat l’objectiu d’aquesta privació de llibertat? Ha estat justa i d’acord amb paràmetres jurídics? És coherent i adequada per resocialitzar conductes inapropiades?
La resposta que alguns de nosaltres obertament donaríem en els casos enumerats, atesa la trajectòria de mancances democràtiques que l’Estat espanyol ha mostrat durant dècades, és que aquestes mesures penals han estat dictades per castigar i no pas per rehabilitar i resocialitzar les conductes que marca el nostre marc jurídic. Aquestes mesures penals també castiguen actuacions contemplades en la mateixa declaració de Drets Humans com a lícites: dret a la llibertat de pensament, creença, expressió i manifestació, i dret a la seva defensa. En la mateixa línia, corroborada per nombrosos juristes, argumentem que les nostres preses i els nostres presos polítics han tingut una presó preventiva desproporcionada, un judici injust, que no ha garantit els seus drets, i la conseqüent sentència, que reflecteix la ignomínia de tot plegat.
La vivència de restricció de drets fonamentals i d’un procés judicial sense garanties, són un risc per a la integritat física i sovint mental de la persona. L’ésser humà necessita sentir-se segur i protegit, amb coherència amb el món interior (pensament, idees) i el món exterior (societat i entorn), per tal de no desenvolupar problemes de victimització o de despersonalització, o bé de totes dues problemàtiques a l’hora.
Les nostres preses i els nostres presos polítics van defensar pacíficament les seves idees i les dels ciutadans que els van escollir, de manera democràtica, per majoria, i ara es troben que han de viure una vida paral·lela a la presó, privats de llibertat. A la presó, l’individu ha de mostrar molt autocontrol emocional per tal de poder sobreviure a aquesta ambigüitat, sense emmalaltir. La persona necessita respondre i reaccionar amb fortalesa, per tal que no s’allargui massa el patiment i l’agonia que li representa aquesta privació de llibertat. Ha de vetllar contínuament per recuperar l’autoestima i el reforç positiu i adaptatiu.
Des del punt de vista psicològic, l’estada a presó provoca alteracions en els àmbits afectiu, cognitiu i relacional. Per contextualitzar-ho en el medi institucional, el pres comparteix convivència amb desconeguts. Emocionalment predomina un sentiment de por, d’impotència i d’incertesa pel fet de conviure en un àmbit no natural i fora de la seva quotidianitat. Això significa solitud i pèrdua d’autonomia i d’intimitat personal. Problemes de privació d’intimitat sexual. Pèrdua de qualitat de vida en les seves relacions interpersonals. Desajustos en el seu entorn més proper (família, amics, feina, …). Canvi d’hàbits. Compliment estricte d’horaris i de rutines diàries molt disciplinades i autoritàries. Desregulació de la son i la gana. Deteriorament progressiu de la imatge del món exterior, degut a la vida monòtona i minuciosament reglada que regeix la institució. Pèrdua de sentits sensorials com ara el de l’olfacte, per la manca d’estímuls olfactius en un entorn tan contingut i estricte, en relació a la manca de certs objectes. També pèrdua o alteracions visuals en les llargues distàncies, pel fet que es conviu en uns espais molt reduïts, amb distàncies molt curtes.
A la presó s’altera la vida natural d’una persona i minva la qualitat de vida espontània i lliure. La cel·la es tanca i, fins que un tercer no ho determina, ja no es pot sortir. Hi ha una transformació amb noves formes de relacionar-se amb l’entorn: escorcolls freqüents, tant del seu cos com de les seves pertinences; registre de la seva correspondència; interpretació diferent de la noció del temps; limitació dels minuts de les telefonades i limitació de comunicacions; registre d’objectes i pertinences; limitació del que es pot tenir i del que no i limitacions amb el que es menja. També s’ha de tenir en compte la impossibilitat d’estar al costat dels teus éssers estimats quan us necessiteu; mort de familiars i amics propers dels quals no es pot fer l’acompanyament i comiat adequat; pèrdua del caliu proper i familiar en dates assenyalades (aniversaris, Nadal, …); ambient de fred o calor, sense possibilitat de poder accedir a controlar la temperatura ambiental; etc.
Totes aquestes circumstàncies demanen la necessitat de mostrar molta fortalesa interna i coratge personal, per tal de combatre la desesperança i les possibles alteracions de l’autoestima. S’ha de lluitar per no desestabilitzar-se per la pressió emocional, l’excés de tristor, l’ansietat desmesurada, paranoies, obsessions, insomni… que podrien derivar en problemes de salut mental significatius, presentant quadres clínics d’ansietat, depressió, trastorns psicòtics, consum de substàncies, o trastorns d’estrès posttraumàtic, entre d’altres, malauradament massa freqüents en l’àmbit penitenciari.
En el cas dels nostres presos polítics i les nostres preses polítiques, hi ha el relat social que d’aquesta situació en sortiran reforçats. Però s’ha de saber que, si una situació traumàtica s’allarga molt en el temps i no se’n té prou cura, la realitat també podria ser una altra. Tot allò de positiu que pot tenir la resiliència, també pot convertir-se, si no se sap gestionar prou bé, en una dificultat personal que, allargada en el temps, desenvolupi trets traumàtics difícils d’alleujar a llarg termini. Això pot crear comportaments de dissociació per tal de pal·liar el malestar psicològic. Amb tota seguretat, caldria reflexionar sobre aquesta qüestió. Com a professionals de la psicologia això ens amoïna i per això volem posar èmfasi a detectar-ho preventivament i reparar-ho si és el cas.
Partim de la base que l’individu té debilitats, i més quan se sent amenaçat. Es necessita molta serenor per combatre la por, la desconfiança i la impotència, per tal de gestionar i canalitzar la frustració d’una manera adaptativa. A la presó, la persona ha de sobreposar-se a la situació de patiment ocasionat per l’aïllament i la solitud. Les expectatives de vida i plans de futur queden en entredit i l’individu ha de cercar una felicitat adaptada a una nova situació.
En aquest procés, algunes de les preses i presos polítics han experimentat el patiment de la vaga de fam, dels trasllats de presó amb humiliacions, vexacions i deshumanització de la persona. De cap manera hem de normalitzar les situacions d’aquesta realitat injusta i desproporcionada. Així com tampoc no hem de menystenir les possibles seqüeles que podrien quedar, un cop es deixi d’estar en l’estat d’anormalitat al qual s’ha estat exposat.
Lamentablement i sortosament alhora, fa poc hem pogut constatar que moltes d’aquestes preses i presos polítics han tingut prou temps i determinació per fer una gran treball a nivell de creixement personal. Després d’haver passat per les diferents etapes de depressió, angoixa, irritació… han tingut la capacitat d’atenuar el patiment psicològic que aquesta privació injusta de llibertat els ha provocat, connectant-se amb el moment present. Aquest fet ha enfortit els seus principis, valors i drets, contemplats en la Declaració de Drets Humans i s’hi han alineat per mantenir-se en el compromís de defensar-los i intentar viure una vida el més digne possible, malgrat totes aquestes circumstàncies, acceptant el paper que els ha tocat de viure.
Per fer aquest pas, són imprescindibles: els factors interpersonals, la capacitat de resoldre problemes i tenir una defensa justa, els factors intrapersonals (autoconeixement i autoconcepte) i els suports externs; tots ells facilitadors del procés de resiliència. Cal prendre consciència, doncs, que sense el suport i l’escalf rebut per la major part de la societat, l’adaptació a aquesta situació tan injusta que estan vivint hagués estat molt més complicada i tindria seqüeles psicològiques més greus.
En l’esfera emocional, el subjecte pot passar per diferents fases: tant es pot mostrar optimista, amb il·lusió i entusiasme real i seré en la convicció en els propis principis i en l’acceptació dels sacrificis que comporta, com, oposadament, pot mostrar confusió emocional, en la qual afloren dubtes i pensaments que fan trontollar el dia a dia de tot aquest procés adaptatiu. Es produeix l’efecte de «la indefensió apresa», un dels mecanismes que poden provocar una situació de pessimisme crònic i bloqueig emocional.
Això ens ha de mantenir ferms en el compromís de continuar fent-los costat per haver defensat pacíficament les idees i creences d’un poble que se sent oprimit i tiranitzat per un estat que no ha sabut posar solució als conflictes plantejats. Però sobretot se’ls ha de donar suport perquè no deixin de creure i lluitar per aquests ideals.
Val la pena reflexionar però que, si la privació de llibertat és decretada judicialment per un procés just, que garanteixi els drets dels acusats, i acotat al marc jurídic vigent, serà resocialitzadora i motivadora de canvi a fi de rehabilitar les variables desajustades. Però, en el cas dels nostres presos i preses polítiques, la privació de llibertat és conseqüència de la ignomínia, la venjança i la repressió de l’estat. El dubte i la preocupació més gran és: com afectarà psicològicament a llarg termini l’impacte d’aquesta situació injusta, tant per als mateixos presos polítics, com per als seus familiars i, també important, a nivell de la societat. Com i qui repararà aquest dany sofert? Les psicòlogues i psicòlegs hem d’estar atents i vetllar pel benestar psicològic de totes aquestes persones —per tal que no decaiguin i pateixin un impacte emocional negatiu— i del conjunt de la societat.
No voldríem acabar sense tenir present una altra pèrdua de llibertat: l’exili. Uns danys difícilment quantificables i no menors, ja que s’hi suma la incertesa de la seva durada i la possibilitat de no tornar allà on vas néixer.
Davant d’aquesta situació, la Sectorial de Psicologia de l’ Assemblea es compromet a treballar per empoderar la gent amb les eines psicològiques necessàries per tal d’aguantar i vèncer l’embat d’un estat repressiu, autoritari, que aplica el dret penal de l’enemic. També ens cal tenir consciència que el nou marc mental amb el qual hem de treballar és amb el d’una república catalana ja declarada, deslligant-nos així de l’únic vincle amb l’Estat que ens manté subordinats: el repressiu. Només així podrem treballar i aconseguir la llibertat del nostre poble.
